Des de que Barcelona va ser triada com ciutat que albergaria els jocs olímpics de 1992, per part dels successius governs municipals que ha tingut la ciutat s'han impulsat unes polítiques municipals basades a fer de Barcelona un aparador al món.

Això que pot sonar molt bé, s'ha traduït en que les prioritats municipals s'hagin centrat a fer una ciutat de disseny cara al visitant però oblidant greument als que fan de Barcelona la ciutat que és, que són els seus habitants.

Després dels jocs olímpics de 1992 i com a conseqüència de la transformació urbanística que va patir la ciutat, per part del govern municipal que encapçalava en aquell temps Pascual Maragall es va apostar clarament per la política de Barcelona cara fora. Aquesta política tenia com eix central posicionar la ciutat en el món costés el que costés sense tenir en compte la veu dels barcelonins i barcelonines. Això aviat va començar a crear grans desequilibris entre barris de la ciutat, dèficit en serveis com guarderies, pisos socials i una gran especulació del sòl. Això va dur que molts joves barcelonins es veiessin obligats a anar-se ‘n a viure fora de Barcelona .

Aquesta política va seguir i es va consolidar amb el govern de Joan Clos que es va caracteritzar per desenvolupar nous projectes milionaris per a crear la Barcelona de disseny. La nova política es caracteritzava per atreure grans esdeveniments internacionals costessin el que costessin: Congressos internacionals com el 3GSM o gran cites esportives com la final de la Champions o els mundials d'atletisme, de natació,.. etc. No importava el que costés l'important era atreure aquestes cites internacionals.

I quan no es podien atreure aquests grans esdeveniments s'inventaven del no-res a força de talonari com és el cas del Fòrum de les cultures, que va resultar ser un ruïnós negoci per a les arques municipals.

Mentrestant en el barris seguien faltant serveis bàsics i els impostos en la ciutat cada dia eren més elevats. La Barcelona que s'anava construint era per al visitant no per al resident.

Amb l'arribada al consistori de Jordi Hereu i després de l'avís que els barcelonins van donar a l'anterior alcalde a les urnes, es va pensar que hauria un canvi en la política municipal. A més de forma estratègica el nou alcalde manifestava públicament que el seu objectiu eren els barris de la ciutat. Gens més lluny de la realitat. Les despeses de publicitat i màrqueting municipal s'han disparat un 17%. Les campanyes de rentat d'imatge de l'ajuntament s'han multiplicat.

L'últim dels exemples d'aquesta nefasta política per a la ciutat ho constitueix l'arribada a la ciutat del Tour de França. Quan ha costat a cada barceloní l'arribada a Barcelona d'un final d'etapa de la ronda francesa? A més quan està costant la publicitat que hi ha per totes els carrers de Barcelona informant sobre aquest fet? Tanques, bicing, revistes municipals ara tot és groc de Tour.

Mentre això succeeix pels carrers del centre de la ciutat a l'altra Barcelona, la dels barris seguirem esperant a tenir uns serveis municipals dignes. Quina serà la pròxima?