Darrerament estem assistint de nou al vergonyós espectacle que, una vegada més, dóna la classe política i empresarial, que acaben sent els mateixos de sempre, amb els escandalosos casos de corrupció que han anat sortint a la llum com bolets els últims mesos. El cas Gürtel, que sembla que cada dia que passa esquitxa més i més amunt dins els responsables del PP, al País Valencià i fora del País Valencià i que tantmateix, sembla no passar factura a un partit que sembla el niu que acull tot tipus de persones sense escrúpols que viuen de la política i s'en beneficien, i que la converteixen en un “modus vivendi”. Un altre cas sonat és el de Palma Arena, a les Illes Balears, que implicaria els reponsables de l'anterior govern balear del PP, dirigit per Jaume Matas.

No ens oblidem de casa nostra, on és d'actualitat el cas Millet, a qui ja es coneix en alguns àmbits com “el lladre de Catalunya”, el pocavergonya que fins fa poc era president de l'Orfeó Català, que fins i tot va rebre la creu de Sant Jordi, i que dit sigui de pas, encara és en llibertat malgrat haver confessat el delicte, a l'espera de resolució judicial. Les implicacions i tentacles del cas Millet semblen esquitxar tot i tothom. Des de pressumptes vinculacions amb la secció catalana de la FAES d'Aznar, pressumpte finançament fosc de partits polítics, el més clar l'antic PI (Partit per la Independència) d'Àngel Colom, ex d'ERC i actualment a Convergència, fins a la fundació del Futbol Club Barcelona. Al marge de les implicacions polítiques, sobre les que s'intenten evitar responsabilitats, destaca la manca del més mínim sentit de la decència i l'ètica del representant d'una institució pública prestigiosa com l'Orfeó Català, ja que en paraules del sumari, Millet, qui ja tenia una dilatada experiència com a representant de diferents entitats financeres i asseguradores, pagava amb diners de la fundació:

"Viajes de placer, regalos a familiares, restaurantes, supermercados, ordenadores, rehabilitación de sus respectivas casas y segundas residencias, embarcaciones, coches para distintos miembros de sus familias, e incluso pisos para sus encuentros sexuales, en las calles Verdaguer i Callis, también los condones. Las bodas de las dos hijas del señor Millet se celebraron en el Palau por todo lo alto, se llegó a entarimar la platea, siempre pagando la fundación"

Tot això ens sona i molt. La veritat és que no és un cas aïllat, ni molt menys, i això fa que ens preguntem quina mena de persones dirigeixen les nostres institucions, i com és possible que es permeti que la corrupció arribi a quotes tan altes sense que ningú hi posi fre. Tampoc és quelcom exclusiu del nostre país: només cal mirar els escàdols de Berlusconi o del govern britànic destapats recentment.

Eclipsat pel cas Millet, un altre afer objecte d'especial indignació ciutadana (tot i que ja gairebé no s'en parla) és l'anomenat cas Hisenda, del que un dels principals acusats és l'excap dels inspectors d'Hisenda a Catalunya, Josep Maria Huguet, qui desviava milions a un banc suís, i que va declarar literalment davant del jutge “Després de guanyar molts diners vaig decidir no declarar-los”. Aquesta persona, encarregada del l'organisme que ens exigeix a tots els ciutadans que paguem els nostres impostos religiosament, era la primera que incomplia la norma. I els fets van passar als anys 80. ¿Què pot estar succeïnt ara?

Tot i que no és estrictament un cas de corrupció, encara que les xifres són obscenes i sobretot en un moment de crisi on els bancs reben ajudes de l'estat i bona part de la classe treballadora està patint les conseqüències d'una crisi generada precisament per la irresponsabilitat bancària, podríem parlar entre d'altres casos, del “finiquito” de l'exconseller delegat del BBVA, José Ignacio Goirigolzarri, que ascendeix a gairebé 53 milions d'euros, al marge de la pensió de 3 milions d'euros anuals i les accions que poseeix. Cal recalcar que l'operació és legal, tot i que de dubtosa moralitat donades les circumstàncies econòmiques i laborals actuals, i l'actitud explotadora tradicional de la banca. Podríem seguir mencionant casos fins a la sacietat: banquers, empresaris, contructors, promotors, especuladors, funcionaris, polítics, i un llarg etcètera.

Sens dubte, aquests casos són indignants. Però més indignant encara és la reacció de la ciutadania, o més aviat, l'absència de reacció davant de la falta de respecte cap a la societat i cap a la ciutadania que estem patint diàriament. Moltes preguntes sorgeixen: Quina autoritat poden tenir les persones que exigeixen el compliment de la llei per a la majoria, mentre ells se la salten descaradament? Perquè el gruix de la ciutadania assumeix (i per tant accepta) que la corrupció forma part del sistema i permet que segueixi repetint-se? Perquè es segueix votant els mateixos partits que permeten i alimenten aquesta situació, lluny d'intentar evitar-la?

Sens dubte, qui paga els plats trencats de la irresponsabilitat política i empresarial som els de sempre, pujada de l'IRPF i de l'IVA que afectarà sobretot a classes mitjanes i baixes, expedients de regulació d'ocupació i atur a l'alça, precarietat dels serveis públics... I el pitjor de tot és que si la ciutadania no reacciona, el cicle es repeteix. Serà cert allò de que tenim el que ens mereixem?