“En política hay que servir, y no servirse”, deia Brauli Solsona, històric secretari del Partit Republicà d'Esquerra. Sembla ser que aquesta afirmació no és representativa de l'actuació dels nostres polítics. Els recents i escandalosos casos de corrupció que han aparegut darrerament i que han esquitxat a la classe política han posat de manifest la necessitat d'establir mecanismes de control sobre els càrrecs polítics. Que la cultura de la política com a mitjà per a beneficiar-se a nivell particular, o a determinades amistats, estava força estesa entre els nostres “representants” ja era vox populi, però la indignació popular ha aparegut quan aquests casos han sortit a la llum. Es reclamen mesures, sense ser específics, per a acabar amb la impunitat d'aquestes. Com a resultat tenim que els principals partits es treuen de la xistera paquets de mesures per a acabar amb la corrupció, per intentar rentar la seva imatge, mesures que òbviament no s'els hi podrien haver acudit abans, i que molt probablement quedaran oblidades quan hagi passat la tempesta de la corrupció.

Que el control dels polítics i la millora de la democràcia actual és una necessitat queda doncs, evidenciat amb el fenomen que es coneix eufemísticament com a desafecció. En aquest marc, s'ha iniciat el debat sobre la llei electoral catalana.

Tot plegat deixa clar com n'està d'allunyat el ciutadà dels seus teòrics representants polítics, i el poc control que el poble pot exercir sobre aquests. La democràcia teòrica s'ha reduït a una partitocràcia on les cúpules dels grans partits juguen amb la opinió pública i els seus vots per a repartir-se càrrecs i gestionar el diner públic conforme als seus interessos, sovint lligats al món empresarial, i més o menys manenir l'estabilitat del país, mai sense cap intenció d'afrontar canvis seriosos o de millorar la qualitat de la nostra democràcia. És l'anomenat pensament únic, que acaba evidenciant que les diferències entre governs i oposicions son gairebé nul·les i que sota la máscara de profundes discrepàncies ideològiques s'amaga una mateixa manera de pensar i fer política, que es redueix a una sola premissa: mantenir-se en el poder. Aquest cúmul de factors evidencien que el sistema polític actual té molt poc de democràtic, i això fa que la desafecció estigui totalment justificada.

Per aquesta raó el debat iniciat darrerament sobre la futura llei electoral catalana no suscita gaires esperances entre aquells que realment desitgem canvis que ens portin en la direcció d'una democràcia avançada, perque sabem perfectament que la classe política actual no pretén prendre-s'ho seriosament. El senyor Montilla ja ha deixat clar al parlament que “ni parlar-ne” de llistes obertes. Realment no entenem perquè es té tanta por a les llistes obertes si son tan demòcrates com diuen.

Des del Partit Republicà d'Esquerra però, volem aprofitar l'actualitat de la qüestió per a exposar la nostra posició. Un dels punts bàsics del nostre programa, des de fa ja molt de temps, és l'anomenada “democràcia radical”, és a dir, tota una sèrie de mesures constitucionals i legals que permetin la màxima participació activa del ciutadà en els assumptes públics, així com el control dels càrrecs públics per part dels electors.

Les llistes obertes són només un dels mecanismes que permetrien un major control dels electors sobre els seus representants. Actualment l'elector ha de votar una llista tancada i organitzada per un partit, com a resultat d'interessos concrets o de grups de pressió interns dins el partit. Les llistes obertes, en canvi, permeten a l'elector poder triar el seu representant de forma directa i infinitament més democràtica, la qual cosa l'obliga a conèixer de prop els candidats, i a aquests per implicar-se en els seus posicionaments polítics i a respondre directament davant dels ciutadans de la seva actuació i actitud pública.

Un altre dels temes espinosos és la representació territorial del vot, en la qual estem d'acord en què ha d'existir un equilibri entre les regions més i menys poblades, que pugui garantir que els territoris amb menys densitat tinguin també representació política. Això es té en compte amb el sistema de circumscripcions, que en el cas d'un sistema unicameral com el català ja queda reflexada aquesta representació de les regions menys densament poblades (potser fins i tot excessivament), pero que en el cas d'un sistema bicameral, com l'espanyol, hi hauria d'haver circumscripció única pel Congrés, on tots els vots comptarien el mateix, i reservar al Senat la representació territorial per circumscripcions, obviament amb el seu pes específic en l'aprovació de les lleis.

Però potser el canvi que creiem més necessari és el canvi del sistema d'assignació d'escons, actualment basat en la llei d'Hondt, que és la responsable de que el nostre sistema polític (i el de molts altres països) sigui bipartidista. La llei d'Hondt és un sistema que infla la representació dels dos partits més votats i crea la falsa sensació de que l'electorat ha votat massivament per aquests dos partits. Això, combinat amb el sistema de circumscripcions, facilita les grans majories (Al Congrés espanyol la majoria absoluta és possible només amb un 35% dels vots) i els governs monocolor, amb les conseqüències que poden tenir, la legislació sense oposició a la pràctica. Des del PRE optem per un sistema de representació més proporcional, que tot i fragmentar més el parlament, obligaria a la formació de governs de coalició molt més representatius.

La llei electoral hauria de donar més pes a la iniciativa popular, i que no ens trobem casos on el parlament rebutgi debatre una llei plantejada per Iniciativa Legislativa Popular (ILP) com ara la plantejada sobre els transgènics fa pocs mesos, que no va ser admesa a tràmit. Elements de participació cutadana com les ILP haurien de ser obligatòriamet debatudes, car no es pot pretendre demanar participació ciutadana si després el parlament rebutja plantejar qüestions incòmodes per a la classe política, i en aquest cas per a uns determinats interessos econòmics.

Al nostre parer, un altre dels punts claus hauria de ser la incompatitbilitat de càrrecs públics i empresarials. Estem tips de veure com els polítics provenen del món empresarial o financer, o bé després de la seva carrera política acaben formant part com a directius d'entitats financeres o grans empreses. La independència dels poders públics queda en entredit amb la permissivitat actual, que ens fa dubtar justificadament de que la seva actuació sigui realment pel bé de l'interès públic.

La regulació del referèndum com a eina cabdal de participació activa ciutadana és una altra qüestió fonamental si es pretén que el ciutadà recuperi el protagonisme i es millori la qualitat democràtica. Lleis que pretenen sentar les bases de la convivència o tenen un pes específic en determinats àmbits socials, com ara la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) aprovada recentment d'esquenes a la comunitat educativa, podria ser un exemple de llei sotmesa a referèndum vinculant, acompanyada evidentment d'una adeqüada campanya d'informació i de debat públic sobre aquesta.

Com aquestes, hi ha moltes altres mesures que des del PRE considerem que es poden prendre per a una major qualitat democràtica, una major influència activa dels ciutadans i un major control d'aquells que ens representen. En democràcia, és possible, i fins i tot desitjable, que en el futur no siguin necessaris ni tan sols aquests representants, pero de moment, la ciutadania és prou madura com per a assumir la seva pròpia participació activa, i la desafecció popular és deguda a que no ens sentim representats per aquells que, de forma més o menys legítima, han fet de la política una professió, per tant un modus vivendi i no un instrument al servei del canvi i el progrés social. Els ciutadans volem decidir, volem participar, més enllà de votar cada quatre anys un determinat color polític, per la qual cosa és necessari avançar cap a una autèntica democràcia, una democracia radical o avançada.